Skip navigation

Diria que Sant Cugat és una de les ciutats amb més gossos per càpita de Catalunya, tot i que el cens diu que només n’hi ha 1.118. (Per cert, i fent un a part, tampoc no entenc que els seus propietaris no els enregistrin. És un tràmit obligatori, senzill i gratuït. Potser és per por a que algun dia posin un impost? Estaria bé saber-ho)

Tornant al tema. Tenint en compte la dada, i que és inqüestionable que els amics de quatre potes necessiten pel seu bon equilibri la socialització, córrer i jugar amb altres de la seva espècie, com és que només hi ha una zona habilitada (a Coll Favà) per a deixar-los anar?

Ja sabem que no a tothom li agraden els animals. També que hi ha propietaris de gossos mal educats i que mal eduquen alhora els seus cans, però sens dubte, són una minoria. Els actes incívics com no recollir els excrements o deixar anar un gos agressiu, són immediatament recriminats pels altres propietaris.

A Nova York, a Central Park,  hi ha uns horaris establerts perquè els gossos puguin anar sense corretja (de les 19.00h a les 10.00h a l’ hivern i de les 20.00h a 10.00h a l’estiu). Però no cal anar tan lluny.  Madrid, San Sebastián, Bilbao,… tenen normatives semblants en molts parcs. Per no parlar de països d’Europa on els gossos poden anar sempre sense lligar sota la responsabilitat del seu propietari. És clar que allà també poden anar en transport públic, als restaurants… (suposo que tot això arribarà també algun dia. Entretant, a la cua, per variar).

A Sant Cugat, en canvi, ens trobem sovint amb policies locals palplantats dia sí dia també, advertint que portar el gos sense lligar pot suposar una multa de fins a 300 € (diria que aquests professionals tenen feines més importants a fer).

No podríem ser “una mica pioners” i establir horaris d’esbarjo pels gossos? Horaris en què no molestin, és clar. Si a altres llocs funciona, què esperem per fer-ho aquí? No cal gastar-se ni un euro amb un tancat de fustes!

ImatgeDe fet la majoria de propietaris ho estem fent. Infringint la normativa, és clar, i jugant-nos l’ empaperada…

M’agrada viure a Sant Cugat. És tranquil.la,  verda, càlida, esportista, solidària… Tots, nens, joves, gent gran i no tan gran,  convivim amb força orgull de pertànyer a ella. Una ciutat però, que crec que ha de fer front als reptes que li exigeix la seva pròpia evolució. Ja no és un poble.

I aquesta “nova” condició necessita canvis perquè es consolidi com a tal.  Modificacions que exigeix el seu propi creixement.  Som gairebé 85.000 habitants!

Una d’elles seria el plantejar-nos com volem que sigui de nit.  Quan pregunto a ciutadans de diferents edats què opinen al respecte, la resposta és comú: “Sant Cugat és ciutat dormitori. De nit, un mort”.  Em pregunto si volem això. M’agraden les ciutats vives. Diria que a la majoria també. Per què doncs no provoquem canvis que afavoreixin la restauració, l’oci nocturn, les terrasses…?  Oci de qualitat,  però oci a la fi.

La nostra ciutat té molt poca oferta nocturna. Entenc que hi ha d’haver normatives amb locals que conviuen amb habitatges però crec que aquí el tema es passa de frenada. O és que no succeeix a altres ciutats del nostre entorn? Com s’ ho fan? No m’agrada el que passa aquí… Masses traves, sovint condicionades. Per què alguns locals acaben tancant perquè “no s’han pogut donar solucions per “raons polítiques”?” (paraules textuals d’un regidor en un cas concret).  No hauríem de permetre que ciutadans amb poca representació marquin les directrius de l’Ajuntament sobre horaris i permisos, amb la injustícia i l’agravi comparatiu que això representa.

Voldria que poguéssim gaudir de Sant Cugat, també de nit. Que la gent jove es quedés per aquí; que els amics, no proposessin anar “a fora” a sopar perquè aquí “no hi ha res” i “els quatre” que hi ha (alguns molt bons, per cert) ja els coneixem massa o, senzillament, estan plens.  Parlem del comerç de proximitat, no? Només val pel dia?

Sant Cugat no és Barcelona, ni París. Tampoc Sabadell ni Terrassa.  Ni ho pretenem, oi? Però, quin model de ciutat volem? Perquè a aquest pas poc li queda per semblar, de nit, un trist poble… o un poble trist.

Ja només falta que arribin els Reis d’Orient. Queda poc per tornar a la normalitat. Aquests dies de recolliment, de família, de recordar, més que mai, els que falten, estan a punt d’acabar… Aquests dies en què surten les emocions que sovint amaguem.

Dies on la pauta la marquen, per molts,  copiosos menjars. Altres no hauran tingut tanta sort i s’hauran hagut de conformar amb algun “extra”.  Altres, ni això…. Dies de regals, de dispendi en general. I encara no han acabat. A la nostra ciutat fins i tot Ses Majestats arribaran en helicòpter (sovint em pregunto si cal).

Ara és moment de reflexió. És l’hora de fer la llista de cada any, la llista dels propòsits. Segur que en repetirem algun que ja estava a la de l’any passat.  I tornarem a desitjar que el nou any vingui amb salut, amor i feina. Els tres tòpics que, no per sabuts, deixen de ser essencials.

M’agradaria centrar-me en el tercer: la feina.  A la nostra ciutat, afortunadament, la taxa d’atur no és tan alta com a altres llocs però també n’hi ha. Tots tenim amics i coneguts que han perdut el seu lloc de treball, que aguanten com poden, que veuen el futur amb desesperança. També tenim molts joves que volen treballar però que han de marxar fora per fer-ho. Al nostre voltant, a Sant Cugat, hi ha força gent que ho està passant malament.

Aquest és el meu principal desig en clau local pel 2014. Que es prioritzin els recursos, però de veritat.  Que les administracions col·laborin més que mai,  que es facilitin les contractacions, que s’inverteixi creant activitat, facilitant el comerç, que no es posin traves… Sortiran més emprenedors!  Que es creïn les condicions perquè noves empreses vulguin instal·lar-se a la nostra ciutat i que gent d’altres ciutats vinguin a la nostra a consumir. Amb esforç, dedicació i amb molta imaginació segur que és possible.

No esperem que succeeixin coses. Fem que passin! Que tot i les circumstàncies hi ha molta gent amb empenta…

I que quan arribem al final del 2014 puguem dir que ho hem aconseguit.

Este nuevo año no esperes que sucedan cosas…

Las malas, por desgracia, suelen pasar solas… pero las buenas, haz que pasen!

Els meus millors desitjos per a tots. I salut, feina i amor. Els tres tòpics que, no per ser-ho, deixend e ser essencials en aquesta vida que ens ha tocat…

Y un mensaje especial de mucho ánimo y todo mi cariño para los que lo estáis pasando mal. La noticia buena es que el tiempo ayuda un poco…

Feliç 2014! 

                                                                                              

ai ai ai... :((

Gracias a las redes sociales podemos explicar, difundir y debatir sobre diferentes temas,  a menudo conflictivos. Y podemos hacerlo al margen de intereses políticos y tergiversaciones mediáticas.

El sábado, día usualmente de poca actividad en twitter, ardían los hasthags #somescola #jonoacato (#somosescuela #yonoacato) y en el TL se reflejaba la indignación que sentimos la mayoría de catalanes por la sentencia del TSJC.  Llevamos 30 años viviendo, conviviendo,  con un modelo de inmersión lingüística que se ha demostrado efectivo, que ha ayudado a la integración y cohesión social de los catalanes y que es reconocido mundialmente.

Frente a nuestros comentarios,  algunos ciudadanos del resto de España nos apoyaban,  pero otros muchos echaban pestes con tuits groseros, irrespetuosos y maleducados. Y por supuesto que todo el mundo es libre de pensar y opinar lo que le venga en gana. En este caso sin embargo, creo que muchas de las críticas son fruto de la intoxicación, del desconocimiento y de la intolerancia.

Inicié debate con @jorgetalytal. De entrada pintaba mal y sentía que me estaba metiendo en un bucle. Recibí algunos DM (mensaje directo) de apoyo diciéndome que lo dejara,  que no valía la pena, que pasara del tema. Sea como fuera, finalmente, y después de más de una hora debatiendo, Jorge dijo: Si yo sé perfectamente que es un conflicto ficticio inventado por intereses políticos. La gente convive bien. Y eso lo sabe cualquiera que haya estado en  Catalunya.

Sí, sí señores. En Catalunya se convive bien. Ayer por la tarde, @Enric_Hernandez soltó Me preocupa que el catalán se convierta en arma arrojadiza entre los partidos el 20-N. Estamos rompiendo todos los consensos?” y pedía opinión.   A mí también me preocupa que el catalán se convierta en el arma de algunos partidos. Me preocupa y me da pena que se pretenda crear mierda donde no la hay con fines puramente electorales y basados en la intoxicación, el desconocimiento y el engaño de unos cuantos descerebrados.   Mi respuesta a Enric fue “miedo al creciente independentismo? Vuelta a la  catalanofobia? Romper cohesión?” a lo que él añadió:  A espiral de confrontación, que alimenta extremos.

Si para él extremos son ideologías como las del PP y C’s,   de acuerdo con él (sobran explicaciones). Pero me temo que también se refería  al independentismo. En este caso  yo “ya” no lo calificaría de extremo,  sino de un sentimiento creciente y natural que va surgiendo en una sociedad que empieza a estar harta de poner siempre la otra mejilla, de ser  “el seny”, de tirar del carro y  de salvar el culo a algún que otro político inepto… y encima sentirse atacada.  En resumen,  una sociedad cansada de ser  la “cornuda y apaleada”.